SIURANA,
PEDRA SOBRE PEDRA SOBRE AIRE

Per Blai Rosés
Vídeo: Andrei Moldovan


La llegenda parla d'un castell emmurallat, d'una fortalesa inexpugnable debatuda entre moros i cristians durant segles. Rememora un centre de poder de l'edat mitjana, últim baluard del regnat musulmà a Catalunya. Aquella fou la gran batalla per Siurana, però no l'única. En l'assalt final al castell, tallades ja totes les vies de subministre i executat amb pertinència el setge, ja derrotat l'enemic dels Comtes Barcelona, s'eleva la figura d'Abd-el-Azia, una reina mora que sense abandonar la muntura preferí un salt al buit de l'espadat fatal, abans que rendir-se als peus dels cristians. Aquesta és la llegenda que de boca a orella ha anat travessant el temps, curiós de destriar tan sols les engrunes de la història. Allà mateix on diuen que va saltar la reina massa sovint si aboquen desventurats que han perdut la fe. De la mítica fortalesa en queden unes ruïnes que tan sols insinuen la presència d'allò que devia ser el castell. Les pedres són ara repartides entre marges de conreu i cases de la vila. El magnetisme del vertigen persisteix i més de cent mil escaladors cada any en reten homenatge invertint la caiguda, grimpant per les agrestes parets de calcària dolomita.

La roca plana de Siurana és un mirador natural vers una terra repleta d'històries i prehistòries. Coves i avencs on pintures rupestres ens porten enrere quatre mil anys en el temps segons l'emèrit Dr. Vilaseca. Caus de bandolers durant la guerra del francès i més tard dels vençuts a la guerra civil. Vells molins i llogarets avui abandonats testimonis d'altres temps. Parlen de refugiats càtars vinguts de Montsegur i matances obrades per esbirros de la inquisició habilitats pel conqueridor per assumptes de faldilles. A l'oest vinyes i pobles rodejats de vinyes, el Priorat i la seva llegenda de glòria i misèria.

I el Montsant, sempre el Montsant, antic i benevolent.

Rodejada de pins, alzines i boixos Siurana roman esvelta com una llengua de pedra vermella i gris que, desacomplexada, trenca l'espai. Última cinglera a l'oest de la Serra de Prades, és una feixa de roca que connecta la Catalunya Vella amb l'Ebre i més enllà. Siurana és l'extrem. Caminar, per conèixer cal caminar. Resseguir el barranc de la Foradada, baixar al riu Siurana, remuntar pel Molí d'en Candi i de l'Esquirola i els masos d'en Ribelles, vora el Gorg fins a la Febró. Enfilar-se cap a la a la Moleta i el Coll de l'Andreu. Guiar-se al nord fins al cim de la Gritella i contemplar els Pirineus. Vora el poble, el Mas de la Barba i l'alzina mil·lenària, el barranc de l'Estopinyà i el temple natural de la Siuranella pintada d'ambarí i cendra. Paisatge en majúscules.

He vist francesos educats, de peu al balcó del Coll de la Creu, garratibats i bocabadats estirant-se literalment els cabells, contemplant a la llum del capvespre l'imponent silueta de Siurana. Plantada allà, solemne, sobre l'espai que l'embolcalla. He vist senyoretes de la city baixar d'un taxi de Barcelona amb sabatetes de tacó fent rodolar les seves Samsonitte per l'empedrat xisclant en un anglès infantil such a wonderfull weekend. He vist berlineses de l'est retrobar-se a si mateixes en la recerca de la bellesa romàntica de Goethe tot deixant anar la seva ànima rere una lluna plena descomunal caient a plom sobre la carena sinuosa del Montsant. He vist el gegant dorment ajagut als cims de Porrera contemplar l'estrella de la tarda i el firmament amb una calma abismal. He vist la blanca Selene il·luminar el pas de la Trona en nit de solstici rodejat de hipsters defugint la vigília amb la sintonia de Pale Blue Eyes de Lou Reed.

He vist noces i fotògrafs, he vist manades de russos panxuts i famolencs, he vist enamorats prometre's la vida eterna i vídues sofisticades escampar les cendres. He vist cues de cotxes buscant aparcament i el brunzit de la claca d'un diumenge de rams. He vist els darrers vells del poble mirar-me amb ulls desconfiats asseguts al pedrís un dia de cada dia. He vist la presència d'algun ésser estrany, poderós. He vist Siurana d'aquí a mil anys. Jo la miro i ella m'ignora

L'editor i escriptor Joan Sales va repicar la seva gran novel·la Incerta Glòria a la seva residència de Siurana, ja ben entrada la dictadura. Encara no hi havia carretera i junt amb els oriünds compartí discrepàncies amb un tal “El Belga”. Segons diuen, nazi refugiat a l'empar del règim franquista. Fou la segona gran batalla que us puc narrar, la de l'avarícia enfront del sentit comú. El Belga volia apoderar-se del poble, mentre en Sales i la seva dona, van aconseguir fer la carretera i mantenir viva la comunitat. Siurana fou l'últim poble de Catalunya a tenir carretera a l'única comarca encara ara sense cap semàfor. Llegenda i més llegenda. I jo em pregunto, de què veu la llegenda? De quina manera els indrets es carreguen d'aquest incert magnetisme que els fa vibrar amb una intensitat ineludible?

Abd-el-Azia, potser ens ho pot explicar. Amb el cor a la mà us explico amb confiança que algun cop m'ha semblat veure-la a la plaça de Cornudella: ulls foscos, pell bruna i sedosa, cabell negre nit, llavis tersos i esguard serè. Abd-el-Azia. El dringar d'unes copes em retorna de la fantasia, una taula somrient celebra el jorn amb garnatxa i caranyena, olives arbequines i llonganissa.































Un agraïment especial a David
Brascó, Sergi Casademunt,
la senyora Maria de L'Acàcia,
Anaïs Chauveau de l'Hotel
Siuranella
i Pau Escriu del
Restaurant Els Tallers










Més routecru


Cuines i vins. El Celler de l'Àspic

Benifallet, Anima Mundi









TRAVEL CULTURE

         



Equip
Contacte
Contractació
Treballa amb nosaltres
Condicions d'us
Política de privacitat
©rreset 2016