Tortosa,
locus amoenus

Per Roman Aixendri
Vídeo: Vlad Pop



S’explica que entre les entranyes de la música resideix l’esperit d’una follia jovial i que a l’estiu cal descansar de la raó per deixar-se emportar per la melodia de sàtirs i nimfes. El foc a Tortosa s’encén i tant nobles com plebeus se sumen a la dolça dansa, encisats pel resseguiment sinuós de les flames. El vi s’abalança cap a la gola amb rialles amistoses. Els adults juguen a ser infants i els infants somien a ser cavallers i donzelles. Alguns voldrien ser dracs i d’altres bruixes mig princeses.

Cau la nit com si aquesta ens guardés de calor i de llum encegadora. La lluna es pren foc simulant ser un llumener i ja tenim l’atmosfera perfecta. És hora de celebrar festa, de deixar de banda la quotidianitat i relaxar normes i imposicions per convertir la ciutat en un feliç estat d’excepció efímer. La música no s’atura, comença la dansa i tothom s’hi va aproximant.

Tortosa està de Renaixement i un exèrcit de poetes, artistes i músics s’hi sumen. Tothom té ganes de carrer i els virtuosos el fan possible. Trompetes, flautes i timbals, gegants, bruixots i dansaires es barregen entre la gent i els hi canvien un poc de seny per cèntims d’alegria de viure. Uns instants de plaer, cal recordar que tot passa, cal gaudir del moment, cal saber mesurar l’equilibri entre el poc i massa.

Els nobles inicien el seu passeig, farà acte de presència l’església, també els abanderats. Moments sobris de la festa, ritual i simbolisme mentre els més petits segueixen jugant. Sembla que van a la seva, tot ignorant l’enrenou. Els carrers del casc antic treuen pit reivindicant la seva pretèrita grandesa, rugeixen amb força. Encara són suficientment altius com per fascinar a qui se’ls miri.

Sagnen les gerres de cervesa a les taules de les renaixentistes tabernes. L’espectacle ha començat a la Taverna d’Enrico i entre queixalades i glops es poden sentir esclafits de riures i repicar de mans. D’altres espectacles més exòtics inclouen malabarismes amb foc, arribats de llunyanes contrades amb els seus balls impossibles, fascinant a grans i menuts, a nobles i estranys.

La barca dels bojos ja ha arribat i amb ella els seus consells. Els folls ens van dient que els humans som d’allò més petit, que viurem poc, que som quasi un no-res i que cal aprendre a gaudir de les coses que


tenim, d’allò que som, de la senzillesa de la vida, d’allò que fem. No els malentenguem, carpe diem, ens inciten somrient. No deixem que se’n vagin abans que els seus consells haguem après. Alguns diuen que serà que els bojos no estan tan bojos, d’altres que són els que tenen més enteniment, la majoria no els escolta, serà que no tenen temps.

No patiu que la seva barca tornarà a salpar buscant nous oients. No patiu que aquests savis marxen quan acaba la festa, quan tot torna a la normalitat. Són com l’esperit de la música, que no saben parar de bellugar-se i quan estan quiets no es fan notar. No us estireu els cabells si us animen a ballar o si us conviden a pensar una miqueta, potser no siguin gaire ortodoxos però de ben segur que no us faran cap mal. Els bojos alegres amb la festa arriben i amb la festa marxaran.

Nit de monstres i cucaferes, teatre bufonesc, també seriós. Caldrà una mica de Calderón de la Barca per condimentar-ho i de William Shakespeare, Cervantes, Despuig, per què no? Caldrà no ser massa seriosos ni puritans per evitar que vingui El Bosco a extreure’ns del cap la pedra de la bogeria. Caldrà ser prou llestos, honestos i elegants per no deixar-nos emportar per les seduccions de dellà lo riu. Però sobretot caldrà participar de la gresca si no volem convertir-nos en uns tristos avorrits.

Aquí els Reials Col·legis, Les avançades de Sant Joan allà i la Catedral al cor del casc antic de la ciutat. El riu fluint com sempre, una cucafera esperant espantar-nos i, sobretot, menjar d’època de la Ruta de la Saboga per atipar. Les gàrgoles altives, mirant la gent que passa per sota, a ran de sòl. Els camins estrets dels call jueu, els incunables que dormen a la catedral. Escultures, convents i patis i una història, com a mínim, força interessant; si te la canta un joglar, amb la seva musicalitat suau i la seva llengua mordaç de ben segur que se’t guanyarà.

La música no para. Les hores alegres, estan disfressant de nocturnitat el dia. Els artistes funambulistes fan sonar unes trompes que semblen ser el respirar de dimonis ociosos. Aquí està la festa un altre any, la roda no ha parat de girar. Follets i sàtirs t’estan cridant perquè els ballis fins a la fi de la nit.

















Més routecru


Francesc Porres. Les flors de la meva vida

Diari de viatge. Villa Retiro


Guia


Bar Restaurant l'Olivera

Restaurant Los Banys









TRAVEL CULTURE

         



Equip
Contacte
Contractació
Treballa amb nosaltres
Condicions d'us
Política de privacitat
©rreset 2016