L'horabaixa. El Mont Caro

Fos a Blanc

Text: Marina Pallás Caturla
Video: Andrei Moldovan



Enganyava. Semblava que s’aturava un moment, que la calma tornava als arbres, a les seues branques, i que per fi s’instal·lava el silenci. Però sempre hi torna. El mestral. I amb ell, la vida.

Al cap i a la fi, sempre ha sigut el rei d’aquestes routecru i la resta roman a les seues ordres, humans o natura, no importa. Des de fa un parell de dies que té una convidada verge que arriba només tres cops a l’any, allà dalt, al cim més alt d’aquestes routecru frontereres.

Queda poca estona perquè es faça fosc, però de moment la llum del sol, alegre i nítida, provoca ombres dels arbres al terra, creant línies creuades d’estranyes formes geomètriques. I la neu cruix sota els peus. Hom la imagina, potser, sòlida com el gel, i més aviat fa un soroll com si, enlloc del peu, s’enfonsés una cullera en una mousse de xocolata blanca colossal. I els arbres. Els arbres s’estiren cap al cel com horitzons verticals. És ell, el vent, el culpable, en un judici sense gaires testimonis, que alguns pins tinguen dos cares, com la lluna creixent que ja treu el nas per un racó del cel. Un costat fosc i sense neu, la banda que el vent arremet aferrissadament. L’altre, brillant, blanc i sense rastre d’impuresa, esperant encara un cop de peu al tronc per algun humà, caient els flocs amb un soroll somort.

Tot té una esplendor inconscient de la mort pròxima; tot sembla aliè a la fugacitat de les seues hores vitals. Amb uns dies de sol, la neu del terra i dels arbres es convertirà, gota a gota, en aigua, que alhora serà absorbida per la terra, i quedarà al descobert la roca despullada, grisa i bruna. O potser no.


Potser un petit racó blanc a sota d’un arbre o entre els troncs de llenya es convertirà en un supervivent del naufragi i la seua presència irreductible resistirà la resta de la setmana.

El cel no s’emmiralla al terra, en alguns punts d’una blancor sense màcula. Més aviat és al contrari, dibuixat com a traços de pinzellades capritxoses i acolorides, amb els núvols fugitius, que sempre s’allunyen a tota velocitat quan arriba el rei tirà. Primer roig, després verd. A cada segon un canvi, un nou matís. I blau. I un altre cop blanc, com per tancar el cercle. És l’hora en què els ocells tenen aquell instant de bogeria, en què la llum ja comença a arribar rogenca, com si a l’horitzó les espurnes del sol ballessen amb entrega l’última cançó del dia.

I quan el rei s’atura i la sensació de fred s’atenua, la quietud el substitueix i entre la muntanya, el cel i la neu només se senten els ecos del silenci. Com en aquell record d’infantesa en una fotografia en blanc i negre, un vestigi callat d’aquella excursió llunyana al Mont Caro, la certesa que abans els hiverns eren més crus. A aquella alçada, amb el cel tan a prop, els pobles queden desdibuixats i boirosos allà baix, súbdits agenollats a les muntanyes, esperant pacientment. I al fons, el riu, minúscul, serpeja camí del mar en un descens sense retorn, canviant de pell mentre es fa fosc.

I ja no volen els ocells i les branques tornen a seguir el ritme imprecís marcat pel tirà. I en pocs minuts, tan sols un instant... fos a negre. O a blanc, aquest cop.






Més routecru


RUTA 05. La Fageda dels Ports

Horta de Sant Joan









TRAVEL CULTURE

         



Equip
Contacte
Contractació
Treballa amb nosaltres
Condicions d'us
Política de privacitat
©rreset 2016