illa de riu1

El racó d’en Miquel Sunyer. Cala Estreta
La conquesta del silenci

Text: Santi Valldeperez
Video: Vlad Pop
Imatges subaquàtiques: Jordi Regàs
Muntatge: Adrian Lazarian


Nedar, nedar i nedar. Automatitzar els processos, concentrar-se en fer fluïds tot i cadascun dels moviments. Al mar no es pot parar de nedar. No parar. Només així es pot evitar el vertigen, la consciència del buit, la por a l’aparició de vés a saber quina bèstia del fons ignot. Ben mirat, la natació és un exercici de funambulisme. I especialment a mar obert, amb desenes, centenars de quilòmetres d’aigua sota els peus, vida que es passeja aliena als reptes esportius que s’ordeixen a la superfície.

“A dins el mar no ets res, nedes a quatre km/h”, es confessava en Miquel Sunyer en una entrevista al setmanari Empordà a finals de setembre de 2013, després de donar la volta al Cap de Creus. “El que faig jo és alpinisme”, resumia. “A la travessa Roses-el Port de la Selva em vaig sentir com un escalador i no m’importava la velocitat”. 32 quilòmetres en gairebé 9 hores, nedant sense neoprè i sense parar, sense ni tan sols tocar la barca, amb l’aigua a 21 graus. Nedar, nedar i nedar.

Conquerir el silenci a mar obert no és fàcil. Requereix persistència i sacrifici. Esforç. També en requereix accedir a Cala Estreta, un dels secrets més màgics de la Costa Brava, el “refugi secret” d’en Miquel. Cal guanyar-se-la, Cala Estreta. “Arribar a la platja és el premi”, explica en Miquel. Aquí s’hi capbussava de petit i encara ho continua fent en qualsevol època de l’any. “Mai he tingut por de nedar a mar obert perquè ja de petit ho feia”, comentava en una altra entrevista a La Vanguardia, just unes setmanes abans de creuar el Cap de Creus l’estiu de 2013.


El meu primer contacte amb Cala Estreta va ser quan encara era un nen, gràcies a les excursions que fèiem amb la meva família a bord de la Murria,

una barca menorquina. Quan hi arribàvem, fondejàvem per passar-hi tot el dia. Podria dir que allà vaig tenir el meu primer contacte amb el mar... em passava el dia dins l'aigua, explorant i descobrint tots els secrets meravellosos que amagava aquell lloc.

Aïllada del brogit i del trànsit, Cala Estreta és una illa de serenor. Integrada a l’espai d’interès natural de Castell-Cap Roig, la platja té una longitud modesta, d’uns 40 metres. Només s’hi pot accedir a peu, resseguint el camí de ronda que arrenca des de la platja del Castell o bé emprenent un sender interior. Envoltada de pins i amb una aigua transparent ideal per observar la posidònia i el fons marí, Cala Estreta és un amfiteatre exclusiu sobre les illes Formigues, arxipèlag de setze illots que pertanyen als termes de Palamós i de Palafrugell.


L'indret és realment bucòlic, salvatge, paradisíac... La Illes Formigues presideixen tossudament el paisatge i des de qualsevol racó es poden veure imponents i inabastables. Tant sols una petita barraca de pescadors restaurada per l'ajuntament de Palamós et recorda el pas de l'home...


En Miquel és el principal impulsor de les Vies Braves, iniciativa pionera al món, una xarxa pública d'itineraris marins especialment concebuda per a esportistes, nedadors professionals i aquells qui practiquen snorkel. Des de l’estiu de 2014 hi ha 9 rutes senyalitzades. L’objectiu és que les Vies Braves integrin un total de 25 rutes l’estiu de 2016.” M’agradaria que la gent pogués viure l’experiència d’emocionar-se explorant la Costa Brava des del mar”, confessava en Miquel en presentar la iniciativa.


Miquel Sunyer (Girona, 1977) és el primer català en haver assolit a Tiple Corona, títol que va obtenir després de creuar nedant el canal de la Mànega, fer la volta a l’illa de Manhattan i travessar els 40 quilòmetres que separen la costa de Los Angeles de l’illa Catalina, a l’oceà Pacífic.





“En aquest moment jo voldria tenir una ploma àgil, lineal, alada, per a descriure aquest paratge. És, si es vol, aquesta cala una de tantes de la Costa Brava, però dins la mitologia estival de la meva adolescència Cala Estreta no es pot separar dels instants de més prodigiosa meravella: de les primeres sortides a la mar, de les primeres anades a pescar, incipients però fabuloses, de la vida a l’aire lliure, de la llibertat, de les hores passades estirats a la sorra veient passar un núvol lent sobre el cel blau, una vela sobre el mar, el naixement de les estrelles, escoltant el pas del vent entre els pins i l’eixemplar-se voluptuós de meandre sobre la platja mullada. Aquest engolfar-se en la imaginació flotant i incerta, tenint oberts tots els sentits -flairant la resina dels pins i el salobre del mar, veient amb els llums enlluernats i escoltant la remor sorda i llunyana de les onades-, ho hem experimentat, un dia o altre, en molts paratges de la costa, però a Cala Estreta aquest estat d’oci contemplatiu ens sembla lligat amb un paisatge d’autèntica puresa musical. L’aigua ens semblava a Cala Estreta més pura que a qualsevol altra banda, la sorra més neta, el recolliment més segur,

els pins més olorosos, la llibertat més autèntica, la solitud menysdramàtica. Era potser que la vaguetat de les sensacions d’adolescència, pel fet d’estar enquadrades en un paisatge molt limitat, eren gairebé la felicitat, tendien a l’estabilitat màxima. Roques d’Ase ens produïen la sensació física de guardar-nos les espatlles; l’entrada de la cala era una minúscula boca; després s’eixamplava una mica i l’aigua mansa moria sobre dues corbes de sorra càndida separades per una roca; hom tenia la sensació de trobar-se en plena mar i alhora separat de l’angoixa de l’horitzó incerti llunyà pel mur de la boca de la cala. Així hom tenia davant la vista un petit mirall d’aigua; a vegades hi saltava per sobre un peix que el sol tocava donant-li un llampec brillant. La platja mateixa és alhora tancada per un petit talús de sauló clar rosat que resguarda del vent i sembla donar a l’aire un punt de claredat en calma. Sobre el talús es veu una vinya que posa una mica d’ordre i de civilització sobre el bosc. Una barca pintada de colors elementals -roig, blanc i un fil de pintura blava a l’orla-, amb el pal de la vela i les antenes i el cordam, moblava la cala…”

Josep Pla, Guia de la Costa Brava. Obra Completa, Volum XXX. Tres guies. “Guia de la Costa Brava”.





Més routecru


Sang de Corb. El vi que has de tastar a...Corbera d'Ebre

Cuines i vins. Cal Faiges









TRAVEL CULTURE

         



Equip
Contacte
Contractació
Treballa amb nosaltres
Condicions d'us
Política de privacitat
©rreset 2016