Escola del Crû 02
Mendall, Terra Alta i Macabeu

Text: Blai Rosés
Video: Vlad Pop

Anem a l'altra banda del riu. Saltem l'Ebre cap a l'Oest, cap a la franja de ponent i ens enfilem fins a Pinell de Brai vora les Serres de Pàndols i de Cavalls per conèixer la bodega de Laureano Serres. Sota la marca Medall, que era el nom de la casa de la seva mare, en Laureano fa i sobretot exporta vins naturals, fets de manera artesanal i amb cura per la terra i la natura. La seva fama el precedeix, uns l'anomenen de savi i de filòsof els altres de polèmic i afrancesat. La meva impressió és la d'estar davant d'un home que s'ha fet a si mateix, que ha assumit el repte de mirar la vida de cara i anar endavant amb les ensenyances que aquesta li regalava. I el repte que ha afrontat no és fútil. Enmig d'una comarca marcadament vinícola, dominada per les grans firmes i unes maneres de fer industrials, Laureano és abanderat d'una agricultura ecològica i d'escala humana. Un personatge singular davant del qual correm el risc de perdre de vista el nostre objectiu que és descobrir i aprendre sobre l'Escola del Crû al nostre país. Certament ell és una d'aquelles persones que val la pena conèixer, de les que et transmeten una energia i una passió que difícilment es poden captar a través de les paraules escrites. El repte aquí és doble: explicar una singular manera d'entendre l'elaboració del vi, arrelada a les particularitats del lloc, i alhora transmetre una apassionant i transgressora filosofia de vida. Per aquest episodi hem escollit l'estratègia de ser bonesorelles, anem doncs a escoltar amb atenció. Laureano Serres coneix bé la cultura francesa al voltant del lloc i de l'expressió del lloc a través del vi. És allà al país veí, bressol de l'enologia d'on ell ha après maneres de fer, comunicar i entendre el món del vi. D'allà i de la seva experiència. Ens parla amb entusiasme de la importància de la intuïció, del repte de seguir aprenent com a font de coneixement. Ell, com els seus vins està viu, destil·la energia en transformació. La seva màxima és que el vi és aigua que la planta destil·la: H2O vegetal. Per això practica una agricultura gens agressiva on se cerca que la planta faci les seves arrels profundes i s'adapti al lloc evitant recrear condicions artificioses al medi on habiten. - L'aigua que beuran serà l'aigua que mos beurem -. Mentre visitem els camps escoltar-lo és fascinant, més que exposar idees transpira fluxos de coneixement. Laureno sap:

- Molts vins del país tenen gust de cuit, perquè són caldos. Que és quan agafes aigua i li tires fato i la bulls; el que tens és caldo. Però si tu deixes que l'aigua estigui només processada per la planta, el que tens és aigua vegetal. Si li tires insecticides i pesticides o a la bodega li tiro coses el que tinc és aigua cuita, caldo. El que proposem és aigua vegetal, una molècula d'H2O processada tan sols per la planta. Això sí, el vi que resulti ha de ser bo, perquè l'han de comprar. Quina és l'aigua més pura que tenim? Doncs, l'aigua més pura que tenim és la de la pluja.

La planta la xuclarà i amb els elements bons que agafarà l'aigua li serviran d'aliment. El vi resultant serà aquesta aigua juntament amb els llevats de l'aire i el sucre que fabrica la planta. Quina és la millor expressió de la terra? No tirar-hi res i veure què surt. Jo el que faig és mirar que els raïms estiguin a l'ombra, que no pateixin calor. Mirar que la maduració sigui lenta, no mirar de fer quilos, que els raïms estiguin "sueltos" perquè hi corri l'aire. M'interessa que al voltant del cep hi hagi molta diversitat d'herbes, les seves arrels descompacten la terra per on es filtra l'aigua i a la llarga em donen matèria orgànica que alimenta el sòl. Les arrels de les gramínies i les diferents herbes autòctones tenen màxim quaranta centímetres i un cep pot arribar a tenir quaranta metres, anem a buscar el màxim cap al fons.

Jo estic molt content quan en un camp de ceps trobo fins a vuit nius d'ocells. Anem a un lloc de macro-produccions, d'industrialitzar, de fer quilos. Jo puc fer quilos però he de regar i quina aigua tenim? La del riu Ebre, i aquesta és la millor aigua que tenim? Xeic! Si tu avui ensulfates i demà vinc jo i et dic treu-lo, no pots. Respectar la terra i provocar que la terra estigui viva. El meu sentiment és que els elements que apareixen al camp són necessaris, tots els elements presents aporten a la planta. La biodinàmica, si ho fas per a que funcioni no funciona, és la goteta d'il·lusió que fa que les coses surtin. Penso que tots podem viure, el món no està fet perquè no puguem viure. I fent les coses amb aquesta cura surten vins que mai pensaries que podrien sortir, i aquesta il·lusió et fa anar endavant, amb paciència i dedicació. Si perds la il·lusió i la capacitat de sorprendre't estàs perdut.-

És molt significatiu que la marca de Laureano sigui el nom de la casa de la seva mare. Fa pensar en la qüestió de la cura i la mare terra, en el gir social, polític, estètic i espiritual que estem experimentant vers un univers ordenat des dels atributs de la feminitat. Ja immersos en el tast, degustant els vins joves i amb notes efervescents, la conversa ens porta a parlar de l'alquímia i d'un cert sentit còsmic que transita al rerefons de la imatge: el got de vi, el pagès, les vinyes, la natura, l'herència i els cercles concèntrics. Un moment per la contemplació de l'ésser.

- Laureano, si ara haguessis de plantar vinya quina varietat plantaries?

- Si jo hagués de plantar, no plantaria syrah, ni merlot, això és terra de garnatxa del país, terra de carinyena, i en blancs la garnatxa funciona perfectament i potser el que escolliria és el macabeu.

Obrim una ampolla de vi blanc cent per cent macabeu, prové d'un terreny calcari a 470 metres d'altura del terme de Guiu entre Vilalba i Corbera al cor de la Terra Alta. Està embotellat fa pocs dies i té un punt d'oxidació - i això és perquè el vi no està tocat. No és un mort embalsamat, està

viu com una persona viva que s'oxida i canvia.
- En boca queda net, suau, amb un punt de frescor i un punt sec on surten les nous i els fruits secs. Un vi del sud, càlid i mediterrani. El macabeu en funció del territori pot anar d'aquests registres propis del sòl calcari a uns perfils més afruitats en terrenys més argilosos. El que bevem és un vi que al primer cop expressa la potència pròpia dels vins d'aquí, però al segon glop ja t'acarona amb un to suau de closca d'ametla. Al tast sobresurt la fluïdesa, la baixa densitat marca dels vins de la casa Medall, que ens recorda persistent que bevem aigua vegetal. Laureano afegeix que la diferència de fer-ho en el seu estil és que els vins perden el punt alcohòlic que és tan característic de la Terra Alta.

Seguim parlant del macabeu, ens explica que a la zona és una varietat totalment menyspreada. - S'ha fet servir per fer cupatges perquè és una varietat transparent, que a poquet que li poses d'una altra ja es decanta. Sembla que no té personalitat. En canvi a la Rioja el viura, que és com li diuen allà, l'han considerada i fan grans vins de reserva. Com més he anat elaborant el macabeu, m'he trobat que és un raïm que et dóna un punt afruitat a la boca molt agradable. Té coses que el fan únic, l'has de deixar sol i que s'expressi. -

Si fem una mica de recerca, ens expliquen que el macabeu o macameu és un cep productiu de raïms llargs i apinyats, de maduració primerenca. Una varietat de grans clars, mitjans i arrodonits. El gra és rodó i gros, molt dolç, de color daurat tirant a blanc i pell molt fina. Fa un vi dolç i afruitat. L'ampelonímia ens diu que el nom prové d'una associació amb el santoral. La festivitat dels màrtirs macabeus se celebra a primers d'agost, això indicaria per al raïm macabeu una data de maduració primerenca.

És una varietat molt estesa a tota la conca de l'Ebre i al Penedès l'empren per fer el cupatge del cava. Segons afirmen és una varietat autòctona de Catalunya i el seu origen es perd en la nit dels temps.

Després d'aquesta lliçó al més pur estil de l'Escola del Crû, Laurenao ens arremet amb el seu estil provocador. - Qualsevol raïm a qualsevol lloc pot donar una expressió molt original. Jo puc apostar per varietats locals, però si tinc ceps de cabernet sauvignon, amb això faig un vi espectacular. Al final el que s'expressa és la terra. A veure, què hi ha aquí? Doncs anem a partir del que hi ha i segueix treballant. La vida continua, la vida no s'acaba en "ara he arribat aquí em paro i escric un llibre". - Aquesta reflexió em regala una idea: és allà on es genera coneixement nou i genuí on apareixen contradiccions i paradoxes. Les premisses estan clares, els fins ben delimitats, el camí tortuós i imprevisible. Les certeses són fruit de l'atreviment.




Mehr routecru


Quico Celio ... 20 Jahre

ROUTE 03. Die Meere des Ebro


Guide


Hotel Las Dunas

Camping l'Aube









TRAVEL CULTURE

         



Team
Contact
Engagement
Jobs
Nutzungsrechte
Impressum
©rreset 2016